1. "Qui ha tallat tot l’alè d’aquests cossos tan joves, sense cap més tresor que la raó dels que ploren?". Lluís Llach va començar a compondre Campanades a morts tant aviat va escoltar per la ràdio que la policia havia acabat amb la vida de cinc joves obrers a Vitòria. A l’ordre de "gasegeu l’església", la policia -amb instruccions expresses d’utilitzar les armes- va desallotjar els milers de persones que es congregaven a la parròquia de San Francisco de Asís. El que el 3 de març de 1976 va començar com una assemblea pacífica de treballadors que reclamaven drets laborals i sindicals, va acabar amb cinc morts i un centenar de ferits. "Des de la patronal i l’Estat entenien que tants treballadors reclamant els seus drets era un precedent perillós", destaca Andoni Txasko, una de les víctimes i actual president de l’Associació d’afectats del 3 de març.
Manuel Fraga era aleshores el responsable del ministeri de Governació. Fa uns dies demanava perdó pels errors comesos en democràcia, però no hi afegia els incidents d’avui fa 30 anys. I és que de fet, tres dècades després, els afectats no han aconseguit el reconeixement moral, polític i econòmic que reclamen des d’aleshores. No se’ls considera víctimes del terrorisme. No hi ha subvencions ni responsables directes d’uns fets que han prescrit. "No pararem fins a aconseguir justícia i veritat", assegura Txasko. Per això, dimarts vinent demanarà al Parlament Europeu que insti el govern espanyol a investigar i aclarir els successos. A Espanya "s’han tancat tots els camins: judicials i institucionals". O gairebé tots. El PNB exigirà que la nova llei de víctimes del terrorisme que prepara l’executiu de Zapatero inclogui també els que van patir "la violència de l’Estat", com és el cas dels cinc obrers assassinats a Vitòria. I amb la ferida encara oberta, Llach repicarà aquesta nit les campanes. Campanades a morts i a la memòria.
Font: Eduard Mas, L’Avui
2. Feia dos mesos i mig de la mort del dictador. I el primer govern
de la monarquia amb Carlos Arias Navarro al capdavant i Manuel Fraga
Iribarne com home fort mantenia una política continuista
sense cap horitzó de canvi democràtic. En aquest context,
les manifestacions per l’amnistia van suposar la irrupció
pública de l’antifranquisme d’ençà el 20-N-75
i es pretenien com a punt d’arrencada de la ruptura democràtica.
D’un antifranquisme que, des de feia anys, havia anat vertebrant
el descontent social amb la dictadura, tot dotant-lo d’un contingut
profundament democràtic i d’oposició frontal als valors
de l’"España del 18 de julio". Des d’aquesta tradició
assumia ara un renovat protagonisme històric dient un "no"
contundent a la pretensió del règim, clarament explicitada
per Arias Navarro: …Yo lo que deseo es continuar el franquismo.
Y mientras esté aquí o actúe en la vida pública
no seré sino un estricto continuador del franquismo en todos
sus aspectos y lucharé contra los enemigos de España
que han empezado a asomar su cabeza y son una minoría agazapada
y clandestina en el país… La qual cosa es complementava
amb l’advertència de Fraga: La calle es mía …
Aquests "temps d’amnistia" no eren fàcils. Tot estava per
decidir. Si l’oposició desertava de la lluita democràtica
els continguts de la dictadura havien de consolidar una monarquia
pensada en aquesta perspectiva. Si la continuava, topava amb un
aparell d’estat molt poderós, que, de moment, les hipotètiques
forces reformistes dins el mateix règim no eren capaces d’alterar.
La repressió continuava sent l’única resposta a les
demandes socials. Havia quedat palès a Barcelona; i es refermaria
al llarg d’aquell primer semestre de 1976 a Vitòria, a Madrid,
a València, a Bilbao, a Sabadell… Però també
es feia cada cop més evident que, en el desigual enfrontament,
l’antifranquisme no podia provocar l’ensulsiada de les estructures
de la dictadura. Tanmateix, posava en solfa la impossibilitat del
seu manteniment i marcava la perspectiva de futur: un sistema inequívocament
democràtic. En conseqüència, i davant la seva
impossibilitat, la "ruptura" anava assolint una dimensió
ideològica, referencial de la utopia mobilitzadora, i s’apuntava
cap a la negociació com a mètode per sortir del col·lapse.
Caldria esperar a la formació del nou govern Suárez
perquè l’estratègia negociadora fos possible …
Font: Manel Risques, doctor en Història contemporània. L’antifranquisme al carrer, Espai de Llibertat
[@more@]
